Miriam Aparicio, blues piano Miriam Aparicio, blues piano
Menu

El círculo de Selbst

«Per molt que sapies es molt mes lo que ignores»

Blues Not So Blue (5) – Eden Brent

Aquí deixo el text de la secció Blues Not So Blue, inclosa al programa radiofònic Just Blues dirigit per l’Armand Garcia a Ràdio Desvern corresponent a l’1 de març. on també participen el David Sánchez i el Víctor Puertas. 

 

El text és aquí més extens que al programa, ja que va sorgir un interessant debat que em va fer escurçar la lectura.

 

 

AQUÍ  podeu escoltar el podcast! Tingueu paciència o avanceu el reproductor perquè als del programa anterior els costa marxar de l’estudi…

 

I aquí la LLISTA SPOTIFY amb les cançons que vaig portar per a la secció. 

Molta música, salut i feminisme.

 

La setmana del 8 de març sentim a parlar de manera condensada de les
bondats i proeses de les dones. Està bé, perquè sento que hem passat d’un sol dia,
el 8 de març, a una setmana. És el dia que es busquen les dones perquè
participin en concerts, actes, etc. I la resta de l’any? Bé, això ja és una altra
cosa. Potser seria bo que no calgués esperar a passar
determinat full del calendari per ser contractades de manera igualitària o per recordar la situació de les dones en el  món.

Podríem
parlar doncs de la discriminació positiva, de la quota. És tot una debat … per altra banda també amb el perill de quedar-nos en el nínxol femení. 

Què
en penseu?  [debat intens a inserir aquí…]

Diu la Siri Hustvedt que  “a les dones artistes se les fica en caixes
d’on els costa sortir. La caixa té el rètol
d’art femení” Quan s’ha
sentit parlar d’un artista masculí, de literatura masculina?? Diu la Siri: “la
caixa de l’home blanc és el món sencer”

La
Siri Hustvedt és una autora de novel·les i assajos nord-americana, nascuda el
1955. Llicenciada en Filologia Anglesa per la Universitat de Columbia,  s’interessa, estudia  i escriu
sobre psicologia, art, ciència, neurociència, feminisme. Està casada amb
el Paul Auster, reconegut novel·lista estatunidenc. Recomano molt la seva
lectura, entre altres el recull de conferències i assajos La dona que mira
els homes que miren les dones
.

En
aquest recull trobem aquest escrit, No són competència, on reflexiona sobre
aquests temes. Explica, per exemple, com a un periodista que l’estava
entrevistant li costava de creure que no hagués estat el seu marit qui li
hagués ensenyat tot el que sabia de psicoanàlisi i neurociència, tot i que ella
li desmentís amb rotunditat ja que el seu marit no tenia interès per aquests
temes. O com un representant del món literari francès, després de llegir la
tercera novel·la de la Siri Hustvedt, li va dir amb cert accent autoritari,
segons ella: “ Has de continuar escrivint”. amb aquesta condescendència que les dones coneixem tan bé, aquesta
opinió de superioritat, sent incapaç de mirar-se d’igual a igual. Bé, aquest assaig en
concret fa reflexionar molt. Per exemple, quan escriu la frase demolidora en forma de pregunta: “Sóc
conscient dels meus propis prejudicis?”. Això em sembla fonamental. Ser
capaç d’observar, qüestionar i auto qüestionar-nos.

En el mateix assaig Hustvedt parla de «l’efecte del realç d’allò masculí», en referència a la millor valoració de activitats i productes fets per homes en molts àmbits. Posa l’exemple d’un estudi dut a terme l’any 1968 per Philip Goldberg, en el qual donava un mateix assaig a dos grups d’universitàries: un grup rebia l’assaig signat per John T. McKay i l’altre per Joan T. McKay, i el signat per John rebia millors valoracions en tots els aspectes. En un altre estudi  realitzat a Yale el 2012 va revelar resultats similars quan se li demanava al professorat de ciències avaluar la trajectòria professional assignada a un nom masculí o femení. Sorprenentment, o no, quan es fan revisions a cegues, on no consten els noms, augmenta de forma significativa les valoracions positives sobre els treballs fets per dones. En aquest sentit, i passant al món de la música, és molt interessant un vídeo de la professora, pianista i divulgadora cultural Aine Veloso, sobre la Filharmònica de Viena i la mínima o nul·la presència femenina o de persones afrodescendent o asiàtiques en la història d’aquesta prestigiosa orquestra. Veloso en la seva conferència «Mujeres, música y feminismo» comenta un estudi realitzat als EEUU sobre audicions a cegues per accedir a llocs en orquestres professionals, on es demostra que en tots els llocs on s’ha implementat aquest tipus de prova  havia augmentat la presència de dones un 300%. Curiós…no?

No tinc més intenció que comencem entre tots i totes a reflexionar sobre aquests temes, que afecten a la meïtat de la població. Però amenaço amb posar-me simpàticament pesada.

 

I, sense més explicació, avui porto una artista que m’encanta, la música de la qual conec i m’agrada fa temps! L’Eden Brent.

Pianista
i cantant que va néixer el 1965 a Greenville, Mississipi. Va aprendre música
des de petita i es va graduar a la Universitat North Texas. 
El
fet que li va canviar la vida i el que havia de ser la seva carrera va ser
 conèixer al pianista de blues i boogie woogie,
Abie ‘Boogaloo’ Ames.
 Aquest pianista,
nascut el 1918,
  havia començat i
desenvolupat la seva carrera a Detroit als anys 40. Es va traslladar el 1980 a
Greenville. Escoltem en ‘Boogaloo’ Ames.

https://edenbrent.com/track/781196/boogaloo-s-boogie

L’Eden
va començar a anar-lo a veure fins que anys després es va atrevir a demanar-li
que li ensenyés. Així es va convertir com en el seu mentor durant molts anys,
pràcticament fins a la mort d’ell el 2002, i li va posar el sobrenom a aquella
jove pianista de ‘Little Boogaloo’. 
La
seva relació va quedar plasmada en un documental Boogaloo & Eden:
Sustaining the Sound (1999).

L’Eden
Brent té una discografia breu, de 5 treballs. El primer el 2003, Something Cool
i el darrer el 2018 un disc nadalenc.

Del
seu disc Ain’t got no troubles (2010) escoltem el tema que comparteix títol amb
l’àlbum.

AIN’T
GOT NO TROUBLES 5:08

L’Eden
se sent profundament arrelada a Mississipi, i en concret a la seva ciutat
natal. Durant anys li han preguntat per què no s’ha mudat a altres ciutats amb
una major escena musical, però ella sempre ha volgut quedar-se a Greenville.
Diu l’Eden que sent que aquest lloc li pertany i que ella pertany a aquest
lloc, i que a més té bones connexions per anar a tot arreu, per terra, mar o
aire.

Va
ser la música, el piano, el que la va unir al Boogaloo amb qui van construir
una relació entranyable. El Boogaloo li va ensenyar como tocar i que fins i tot
van tocar junts. Diu que li va canviar la carrera en tots els sentits. No només
ensenyant-li a tocar sinó ensenyant-li com ser una entertainer, com
gaudir de la vida, com els diners no ho són tot.

Del
disc
Jigsaw Heart (2014) escoltem Tendin’ to a Broken Heart

TENDIN’
TO A BROKEN HEART 4:46

 

Gràcies per llegir! Fins a la propera! 

 

 

 HUSTVEDT, Siri. La mujer que mira a los hombres que miran a las mujeres. Ensayos sobre feminismo, arte y ciencia. Barcelona. Editorial Planeta. 2017. Trad. de Aurora Echevarría.

ACOMPASADAS Aine Veloso https://www.youtube.com/watch?v=ZNvZefY4lQE&t=14s

Conferència d’Aine Veloso (2022) Música, mujeres y feminismo https://happeningnext.com/event/conferencia-de-aine-veloso-andquotm%C3%BAsica-mujeres-y-feminismoandquot-eid3a08ix29qc

Americana Music Show (2014) https://americanamusicshow.com/ep201-eden-brent/

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Required fields are marked *.

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>