Miriam Aparicio, blues piano Miriam Aparicio, blues piano
Menu

El círculo de Selbst

«Per molt que sapies es molt mes lo que ignores»

Blues Not So Blue (1) – Anna Rabson

 

Aniré portant aquí, negre sobre blanc, la secció que amablement m’han convidat a fer pel programa de ràdio, Just Blues, que s’emet a Ràdio Desvern cada dimarts de 21:00h a 22:00h, sota la direcció de l’Armand Garcia. També us deixo l’enllaç AQUÍ per si preferiu escoltar-lo sencer! (escoltareu que al principi sembla que és un altre programa perquè els companys del programa anterior no van ser puntuals a l’hora d’acabar…tingueu paciència i espereu, que ja venim!)

 

La secció l’he titulada Blues Not So Blue. A veure si sabeu per què…

 

Segur que moltes vegades us haureu preguntat per què a sobre
de l’escenari quan vas a veure un concert de blues o jazz majoritàriament hi ha
homes, sobre tot a la part instrumental. Potser ara es comencen a veure més
dones en aquests escenaris, però encara sorprèn una mica quan veus a una dona
tocant una guitarra elèctrica, un baix, una bateria…i sorgeix aquell
comentari: “mira! Una tia,  és una dona”!

 

Si no us ho heu preguntat…doncs és això el que moltes
persones anomenem el sistema patriarcal. Altres diuen masclisme. Són paraules
que incomoden. El fet de que incomodin és el que dóna raó de ser al feminisme,
entre altres coses molt més rellevants i paleses. Prefereixo
l’expressió “sistema patriarcal” perquè el mateix terme “sistema” fa pensar en
un àmbit que ens inclou a tots, homes i dones. I tot i que les dones han estat
des de fa segles i segles perjudicades i menystingudes, invisibilitzades, passades a segon pla, els homes evidentment també han estat molt perjudicats.

Algú podria imaginar que les dones són menys presents, en
aquest cas en àmbits de la música professional, perquè ens agrada menys la
música, o perquè se’ns dóna pitjor? A aquestes alçades estarem d’acord amb que
definitivament NO. Però la situació encara no s’ha equilibrat, tot i que es van
fent avenços poc a poc.

Una de les raons principals de que en l’actualitat  se segueixi reproduint aquesta, diguem-ne,
desproporció, quan la situació social i de llibertats de la dona està suposadament
equiparada a l’home (en el nostre racó del món, és clar) ha estat la manca de
referents. Una altra seria l’educació que notòriament encara no ha estat actualitzada.
En aquest sentit…busqueu una dona compositora en els llibre de text, a veure si la
trobeu!

No entraré en detallar més aquest tema, o si més no, no avui
😉

Però penseu en quin paper pren la dona més habitualment a
l’escenari, per exemple a les jam sessions: sovint davant del micròfon com a cantant.
Segurament si preguntem el nom d’alguna dona del món del blues o del jazz
sortiran principalment cantants. Doncs…precisament, ja ho tenim.

Bé, dit això, la meva proposta és anar portant a aquest
espai dones, principalment del blues, però no prometo res. No pretenc fer cap
visió cronològica ni històrica ni estilística.

Avui us porto una ressenya a partir d’un record
personal.

En l’època en que jo formava part de la banda TotaBlues com a pianista vam fer
una mini-gira amb el Bob Margolin, cantant i guitarrista nord-americà, qui va formar part de la banda del mític Muddy Waters entre 1973 i 1980.  Com sabeu, TotaBlues Band és la banda que sol
acompanyar al Bob Margolin en les seves actuacions quan ve a Espanya. I en un
dels viatges en furgoneta, estàvem asseguts de costat amb el Bob i em va deixar
escoltar amb els seus auriculars unes cançons: eren les que estaven a punt de
sortir en el disc Not Alone, que estava enllestint amb l’Ann Rabson. Vaig notar
que eren molt amics. Va ser un moment molt emotiu. Jo ja l’havia escoltat l’Ann
Rabson, ja coneixia una mica la seva música. Vaig agrair molt aquell moment i la invitació del Bob a
compartir la seva música amb mi. Aquell disc va sortir l’any 2012. L’any
següent l’Ann va morir de càncer.

Anna Rabson va néixer a Nova York el 1945 i des del 1962 es
va dedicar professionalment al blues, com a cantant, pianista i guitarrista,
tant com a solista com en bandes. Potser ha estat més coneguda com a membre del
grup Saffire – The Uppity Blues Women. Les Saffire eren un trio fundat el 1984 per
l’Ann Rabson, la Gaye Adegbalola, i Earlene Lewis, a qui després va substituir
l’Andra Faye. Feien versions d’artistes que les havien inspirat i també temes
originals, i combinaven les cançons serioses amb d’altres en to més còmic. Van
fer uns quants discos del 1990 fins el 2009, data del seu darrer treball, quan
va decidir separar-se.  Va ser la primera
banda acústica que va signar amb l’Alligator Records. El 1990 la cançó escrita
per Gaye Adegbalola, Middle Aged Blues Boogie, «el blues boogie de la mitjana edat», va guanyar el Blues Music
Award (premi anteriorment anomenat WCHandy Award).

 

L’Ann Rabson va estar nominada ella mateixa 8 vegades al
Blues Music Award  com a Artista de Blues Tradicional Femenina
de l’Any. El seu primer àlbum com a solista Music
Makin’ Mama
(Alligator Records, 1997), va ser nominat com a Àlbum de l’Any
tant en la categoria de blues tradicional com de blues acústic. En solitari té
dos discos més.

L’Ann va morir l’any 2013, com he dit,  després de patir càncer durant temps, a
l’edat de 67 anys.

 

 

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Required fields are marked *.

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>