Miriam Aparicio, blues piano Miriam Aparicio, blues piano
Menu

El círculo de Selbst

«Per molt que sapies es molt mes lo que ignores»

Blues Not So Blue (6) – Veronica Lewis

Aquí deixo el text de la secció Blues Not So Blue, inclosa al programa radiofònic Just Blues dirigit per l’Armand Garcia a Ràdio Desvern corresponent al 22 de març. on també col·laboren el David Sánchez i el Víctor Puertas. En aquesta ocasió ens van visitar uns fugitius de la justícia, The Blues Prisoners, o sigui, l’harmonicista i gran divulgador de la paraula (léase The Blues) Lluís Souto i el guitarrista i cantant Sergio Giunta, que ens van obsequiar amb alguns temes en rigurós directe!

 

AQUÍ podeu escoltar el podcast!

 

I aquí la LLISTA SPOTIFY amb les cançons que vaig portar per a la secció. 

Molta música, salut i feminisme. 

Vull donar les gràcies un cop més per aquest
espai i temps que em cedeixes. Com vaig dir en una altra ocasió penso que una
feminista o un feminista no neix, es fa. I a mi aquesta secció i tot el que va
generant, tant personalment com al meu voltant, em serveix de ‘pràctiques’.

Certament, serveix de ‘pràctiques’ qualsevol
manifestació al voltant del feminisme en àmbits on encara no se sap ben bé de
què es parla. En aquest sentit, no es pot desaprofitar cap oportunitat.

Algun cop m’han comentat que jo, dona, aquí
parlant d’aquests temes de manera lleugerament combativa davant de,
habitualment, homes, no és fàcil… Algun cop jo mateixa he comentat que no és
fàcil per a mi, la qual cosa fa simplement que tot plegat sigui més excitant i
útil.

Però la qüestió no és que parli davant
d’homes. En absolut. I ho tornaré a dir. Crec que ho tornaré a dir cada dia. No
es tracta d’homes i dones. La prova la tinc en que aquests temes no només es
parlen entre dones, o què ens pensem? Que és més habitual? Sí. Com es diu en castellà:
“por la cuenta que nos trae”. Però no rau aquí la incomoditat o dificultat o
xoc, no té a veure sempre amb el gènere de les persones amb qui converses. Té a
veure amb les idees.

Dit això a mode d’introducció. Ja ha passat la
setmana del 8 de març i efectivament s’ha sentit parlar molt de dones, tal com
vaig avançar a principis de mes. No, no soc pitonissa. Simplement passa cada
any. Certament en els nostres dies estan més presents aquests temes que en
altres èpoques, quan tristament s’acceptava la inferioritat de la dona i aquí
no passa res. Ara ja no és tan així. Però, de vegades, encara sentim el temor
de que es quedi en una moda. Esperem que tota la nostra feina contribueixi al
canvi de paradigma que necessitem per ocupar l’espai i el reconeixement que ens
correspon a la societat.

Un dels mitjans que la setmana del 8 de març
s’esforça en tractar temes de dones és la televisió. Bé, algun canal escollit,
no tota.

En aquest sentit he vist tres documentals ben
interessants. Avui volia comentar un d’ells que porta per títol De què es
queixen les dones?
Em sembla molt adient el títol perquè jo crec que molta
gent es pot sentir identificada, bàsicament les dones. Sovint quan exposes no
només opinió, que llavors ho podria entendre, sinó dades, reps aquest tipus
d’interacció: primer com d’incredulitat o desconfiança, i després et tomben
l’argument sense més i et diuen que ara ja les dones estan prou bé, tot això en
una atmosfera general que podria dur per títol precisament “De què es queixeu?”
És molt curiós com sovint, molt sovint, i crec que aquí podem caure tots i
totes, els nostres arguments són tipus: “és que jo conec algú que…” o “jo
això no ho he vist mai” . Frenem. Si us plau, frenem. Com deia la Kyshona
Armstrong, que vaig portar aquí fa unes setmanes: ESCOLTA. D’això sí que n’hem
de fer ‘pràctiques’, no només en el feminisme sinó en molts altres temes, com
la discriminació racial, per exemple.

En aquest documental, dirigit per Laia Mestre
i Mireia Pigrau, es fa un repàs per diferent llocs comuns responent en cada cas
a la qüestió “de què es queixen les dones?”, anul·lant el seu tendenciós sentit
primigeni de pregunta retòrica.  D’aquí
tindria material per vàries seccions. Però voldria posar el focus avui en el
tema de la percepció del cos. No faig cap gran descobriment si dic que l’ideal
de bellesa del cos de la dona està delimitat a unes característiques físiques
molt concretes i no tant habituals en els cossos reals, que tenen a veure,
resumint molt amb estar prima sobre tot. Constantment es relaciona estar prim
amb estar sa, amb l’èxit, amb ser desitjable sexualment, i tothom (aquí també
caiem tots) té a la boca el comentari instantani sobre el pes, tant propi com
aliè. Com quan diem o escoltem: “T’has aprimat! Estàs més guapo o guapa” Això fa
que la gran majoria de dones tinguin complexes pel seu cos. Abans he dit que no
soc pitonissa però…bé, una mica sí. Perquè estic segura de que ara algun home
pot dir que a ells també els passa. I sí, certament que hi ha home amb
complexes físics (i la raó rau al mateix lloc, per cert…), ho puc entendre
perfectament. Però per això passo ara a les dades, perquè com haureu endevinat
penso que la pressió no és, en absolut,  la mateixa.

Segons aquest documental, en el que aporten
les fonts (les quals podeu consultar si són del vostre interès, que no faré jo
ara tota la feina…)  les dones tenen
uns 36 pensaments negatius al dia sobre el seu cos.

Evidentment, aquest tema està directament
relacionat amb els trastorns de la conducta alimentària. En aquest sentit,
28.000 joves d’entre 12 i 24 anys tenen aquests tipus de trastorns (anorèxia i
bulímia), i 9 de cada 10 són noies. 9 de cada 10.

I entre la clientela de cirurgia estètica el
88% són dones. Tot això reverteix també en tot el sector de la industria de la
bellesa que a Catalunya factura 4.000 milions a l’any, 4 vegades el pressupost
d’educació d’aquest any.  És molt
conspiranoic pensar en aquest punt que algú se n’està aprofitant? I és molt
ingenu pensar que seria bo invertir en formació i educació perquè més persones
puguin viure en pau amb el seu cos, el cos que els permet moure’s, ballar,
sentir, pensar, passejar, abraçar, mirar, delectar-se amb els sabors i les
aromes?

Fa poc en unes declaracions deia l’actriu Emma
Thompson: “ A les dones ens han estat rentat el cervell durant tota la vida
perquè odiem el nostre cos”. També faré de pitonissa ara: moltes dones s’hauran
sentit identificades, jo m’he sentit identificada. O l’actriu Jamie Lee Curtis: “ Porto amagant la panxa des dels 11
anys”.

La infantesa, l’adolescència, la joventut són
etapes fonamentals en la formació de cada persona, en les que seria bo créixer
protegides, o com a mínim advertides, de tantes idees insanes. Així que avui
porto una proposta jove i edificant per donar empenta positiva, que tanta falta
ens fa.

Es tracta d’ una cantant i pianista, amb dues
nominacions als Music Awards de The Blues Foundation, al millor artista
emergent i, aspirant al premi Pinetop Perkins, en la categoria
instrumental-piano. La Veronica Lewis, que encara no té 20 anys, com
veieu molt jove. Ja que l’altre dia comentàvem sobre la pervivència del blues,
doncs és bona notícia i s’ha de donar la benvinguda a aquests artistes que
decideixen expressar-se en aquest llenguatge.

YOU AIN’T UNLUCKY 4:50’  

Hem escoltat You Ain’t Unlucky, que
pertany al seu àlbum de debut, publicat a principis del 2021, sota el mateix
títol. Aquest treball inclou 8 temes, 6 d’ells escrits per Lewis, i dues
versions.

En el disc fa una homenatge a alguns dels seus
artistes més admirats, com amb el seu tema Ode to Jerry Lee, o
versionant  Whoo Wee Sweet Daddy,
un cançó de la reina del Boogie del Pantans, la també pianista i cantant Katie
Webster.

Un disc fresc, ple d’optimisme i d’il·lusió, que
esperem sigui l’inici d’una llarga carrera.

 PUT YOUR WIG ON MAMA 4:36’ 

 

 

https://www.veronicalewis.com/

https://www.culturablues.com/2021/03/veronica-lewis-you-aint-unlucky/

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Required fields are marked *.

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>