Miriam Aparicio, blues piano Miriam Aparicio, blues piano
Menu

El círculo de Selbst

«Per molt que sapies es molt mes lo que ignores»

Del públic, pandèmies i comiats


Text llegit durant la segona Jornada de Blues, celebrada al Centre Cultural Bellvitge-Gornal el 19 de desembre de 2020, i organitzada per la Societat de Blues de Barcelona.

En aquests temps de pandèmia que ens ha tocat viure  hem
hagut de sortir a defensar, entre altres coses, la cultura, l’art i els homes i
les dones que en tenen cura, que la creen i que la transmeten.
Sovint s’ha dit que els artistes, en concret els músics,
tenen, tenim, cert caràcter individualista, si se’m permet la generalització.
La música sembla gelosa per a aquells
que la tracten i demana molta atenció per part dels que la interpreten i
la creen, un estat que difumina la línia, si és que la hi pot haver, entre
professió i vida.
Potser així s’entén la passió, de vegades obsessió, de molts
músics pel seu art.
L’art de l’experiència musical, però, no succeeix
exclusivament damunt l’escenari.
L’art, com diu l’escriptora nord-americana Siri Hustvedt,
neix en el món del “entre”. No tots som músics. Però tots hem sigut públic en
un moment o altre. Tots hem tingut l’experiència de sentir, d’emocionar-nos, de
divertir-nos (o d’avorrir-nos), de somriure o d’arribar a l’eufòria, assistint
a un concert.  Si no, no estaríem aquí,
no estaríeu aquí, no?

Tots hem tingut l’experiència de sentir les vibracions
organitzades en melodies i ritmes que ens fan moure els peus. O que toquen
racons de la nostra ànima, així com els dits del músic polsen els seu
instrument.
I és això el que ens uneix i tanca el cercle. No és suficient
amb que els músics habitin l’escenari i soni la música.
Aquest espai que es crea entre l’escenari i el públic  és on succeeix la màgia. Un espai dinàmic,
ple d’energies vives on tothom dóna i tothom rep.
El públic és element imprescindible per l’existència de
l’art.
Aquesta època ens ho ha fet veure d’una manera aclaparadora
amb els concerts a través de les pantalles, i la desesperació de molts músics
de no poder tocar davant de gent, més enllà de la precària situació laboral que
malauradament comparteixen tants altres sectors.
En el nostre cercle del blues, minoritari per bo i dolent, el
públic és especialment proper. Músics i públic acabem formant una gran família.

Avui des de l’escenari volem retre homenatge al públic. Al
públic  en general i al públic conegut
que esdevé amic.
Quan algú de nosaltres no ve al concert el trobem a faltar.
“Què estrany… avui no ha vingut el Pepe!” o “la Montse avui va tard”, “has
vist l’Eva?” o “li guardem lloc al Miquel, encara no ha arribat!” “fa molt que
no ve l’Armand, està bé?”
Dissortadament en aquests darrers pocs concerts que s’han
pogut celebrar hem trobat a faltar amb intensitat  algú.
Per això avui volem recordar també molt especialment la
Lourdes Serrano, que ens va deixar massa aviat
aquest passat estiu. Amant entusiasta de l’art, de la música i els seus
moments especials, del cinema, de la lluna i de la xocolata.
La seva absència encara costa de creure. La recordarem sempre
afectuosa, agafant-te la cara amb les  mans en fer-te dos petons, i portant regals
plens de dolçor.
Sempre li guardarem el seu lloc especial en la nostra família
i en els nostres cors. Aquest concert és per a tu, bonica, i per a tots
vosaltres.
 

3 thoughts on “Del públic, pandèmies i comiats

  1. El coro del Lips m'han cantar…"ElPepe no tiene casa".
    Si ting casa i familia, pro ting altres casas de la
    " Familia blusera plena d'amics/es, amb tots m"Hi trobo molt be acompanyat,gracies a la música.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Required fields are marked *.

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>